Els feminismes religiosos no són feminismes
Tot i les seves pretensions aglutinadores i universalistes, les religions (cal no confondre-les amb l’espiritualitat), que no deixen de ser ideologies elaborades en defensa dels interessos de determinats grups ètnics, classes i gèneres, són juntament amb els mercats els dos principals enemics dels drets de la dona al món. L’assalt del neoliberalisme als sous i als serveis socials ha estat com un regal per a les institucions religioses, que veuen com milions de treballadores tornen a ser esclaves del senyor de la llar i del cel i, desesperades, recuperen els amics invisibles de temps enrere.
Les fràgils fites del feminisme van ser envestides a finals de la dècada de 1970 per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic
No fa gaire que les propostes generals d’un feminisme sense adjectius, adaptades a la situació concreta de cada país, mostraven la seva capacitat per reclutar milions de dones i alguns homes desitjosos de progrés, per posar fi a l’escandalosa discriminació que pateix la meitat de la humanitat per raó de sexe. No obstant, les seves fràgils fites van ser envestides a finals de la dècada de 1970 per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic. El 1978, mentre el polonès Joan Pau II es convertia en papa, en altres fronteres de l’URSS les dretes sunnita i xiïta irrompien a l’Afganistan i l’Iraq. És en aquest marc on apareixen els feminismes religiosos, còmplices de les teocràcies opressores que han vestit amb disfresses modernes els vells conceptes superats, amb la finalitat de justificar l’estatus inferior de la dona “pel seu destí biològic” i la seva raó de ser: haver estat creada perquè “Adam no estigui sol” (Gènesi II: 18 i 22) i serveixi a la “quietud de l’home” (Alcorà, 30:21). Cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món just per a la dona treballadora.
Els feminismes cristians i jueus. Si bé van ser les promotores del moviment secular universal pels drets de totes les dones, les religioses feministes, que lluiten per establir estats teocràtics, reclamen un tracte igualitari per a elles i poder ocupar llocs de poder en la institució, com si tenir una pastora convertís el ramat (una massa sense voluntat pròpia) en ciutadans defensors dels drets humans. Les feministes religioses jueves, en lloc de lluitar per un estat laic, demanen als rabins poder resar lliurement al Mur de les Lamentacions, acabar amb espais segregats per sexe i amb el registre dels fills nascuts fora del matrimoni en la llista dels nens bastards. Alhora, unes 200.000 dones israelianes van ser víctimes, el 2013, de violència de gènere. Pel que fa a les cristianes, el papa Francesc ha acusat les teories de gènere de destrucció de la família. ¿Per què deu ser que és capaç de trencar el tabú d’acostar-se als homosexuals però segueix negant l’ordenació de dones?
I el feminisme islàmic? Aquest terme neix a l’Iran a principis del 1990 després de la il·legalització de les organitzacions feministes laiques. Van pensar que eliminant les veus que parlaven d’un greu problema social el problema desapareixeria per art de màgia. Va ser així com les mateixes dones islamistes vinculades als homes del poder, i afectades per la restauració de lleis medievals que assignaven l’estatus de subgènere a les iranianes (que el 1964 tenien una ministra al govern i un ministeri de la Dona el 1974), van decidir oferir la seva versió alternativa de l’Alcorà suavitzant l’apartheid de gènere imposat per aquella teocràcia. Mentre que els fonamentalistes apostaven pel “Casa’t i sigues submisa”, i acusaven les feministes de ser agents de la corrupció moral, les moderades exigien que el mocador substituís el hijab, i que en l’aplicació de les lleis bàrbares de lapidació o del talió la vida de la dona valgués el mateix que la d’un home, i no la meitat. Les seves propostes van ser desestimades pels islamòlegs: per alguna raó Déu ha enviat profetes només de sexe masculí i només a ells els ha fet revelacions (Alcorà, 21:7). Aquesta postura va empènyer la premi Nobel de la pau Shirin Ebadi a passar al tercer grup, les radicals, que reclamen una clara separació entre la religió i el poder.
L’ocàs del feminisme religiós. Independentment de les singularitats del país on treballin, les feministes islàmiques demanen, per exemple, la instauració d’una teocràcia islàmica a tots els països del món, i que s’apliquin lleis de l’any zero de l’islam, o mantenir l’enfocament creacionista que reserva la raó de ser de la dona a servir perquè “Adam no estigui sol” o de “quietud de l’home”, cosa que els impedeix oposar-se a la pedofília legitimada que autoritza el matrimoni amb nenes de 8 o 9 anys, ja considerades dones (el vel és el seu senyal). ¿Com conjuguen les religioses el fet que Abraham -patriarca de les tres religions semítiques- abandonés la seva concubina Agar i el seu fill Ismael al desert sense aigua ni menjar i defensar una llei contra la violència de gènere? Si és cert que la religió prospera on hi ha greus injustícies socials -i per això la seva presència a l’Europa del benestar ha sigut menor-, el secularisme és la condició prèvia per a l’alliberament de la dona: les primeres musulmanes que van poder votar ho van fer el 1919 a les repúbliques socialistes de l’URSS. A l’Aràbia Saudita encara no poden! Els textos sagrats s’oposen a quasi totes les reivindicacions feministes, com acabar amb la feminització de la pobresa i amb la violència contra la dona, denunciar que entre 193 països només hi hagi dones cap d’estat o de govern en 19 o que la dona sigui propietària del seu cos, com ho és l’home.
En castellano
A pesar de sus pretensiones aglutinadoras y universalistas, las religiones (y no se confunde con la espiritualidad) que no dejan de ser ideologías elaboradas en defensa de los intereses de determinados grupos étnicos, clases e género, son junto con los “mercados” los dos principales enemigos de los derechos de la mujer en el mundo. El asalto del neoliberalismo a los sueldos y servicios sociales ha sido como el agua de mayo para las instituciones religiosas que ven cómo millones de trabajadoras vuelven a ser esclavas del “señor” del hogar y del cielo, y desesperadas, recuperan a los amigos invisibles de tiempos atrás.
No hace mucho que las propuestas generales de un feminismo sin adjetivos, adaptados a la situación concreta de cada país, mostraba su capacidad en reclutar a millones de mujeres y algunos hombres deseosos del progreso, para acabar con la escandalosa discriminación que sufre la mitad de la humanidad por razón de sexo. Sin embargo, sus frágiles logros, fueron asaltados a finales del 1970 por la “Santa alianza” entre el capitalismo exacerbado y el fundamentalismo judío, cristiano e islámico. En 1978, mientras Juan pablo II de Polonia se convertía en Papa, en otras fronteras de la URSS, la derecha sunnita y chiita irrumpían en Afganistán e Irán. Es en este marco donde aparecen los feminismos “religiosos”, cómplices de las teocracias opresoras han vestido con disfraces modernos los viejos conceptos superados, con el fin de justificar el estatus inferior de la mujer “por su destino bilógico” y su razón de ser: ha sido creada para que “Adán no esté solo” (Génesis II: 18 y 22), y que sirva a la “quietud del hombre” (Corán, 30:21). Pero, ninguna interpretación benévola de los textos sagrados propone un cambia en la estructura del poder a beneficio de un mundo justo para la mujer trabajadora.
Los feminismos cristianos y judíos
Si bien las “feministas religiosas” fueron las promotoras del movimiento secular universal por los derechos de todas mujeres, las “religiosas feministas”, que luchan por establecer estados teocráticos, reclaman un trato igualitario para “sí mismas” y poder ocupar puestos del poder en la Institución, como si tener a una “pastora” convertiría al “rebaño” (una masa sin voluntad propia) en ciudadanos con derechos humanos.
Las “feministas” religiosas judías en vez de luchar por un estado laico piden a los rabinos poder rezar libremente en el Muro de las Lamentaciones, acabar con espacios segregados por sexo, y con el registro de los hijos nacidos fuera del matrimonio en la lista de los niños bastardos, a la vez que unas 200.000 mujeres israelíes fueron víctimas (en 2013) de la violencia de género. En cuanto a las cristianas, el Papa Francisco ha acusado a las “teorías de género” de destrucción de la familia. ¿Por será que es capaz de romper el tabú de acercarse a los homosexuales pero sigue negando la ordenación de mujeres?
¿Y el feminismo Islámico?
Este término nace en el Irán al inicio de 1990, tras la ilegalización de las organizaciones feministas laicas. Pensaron que eliminando a las voces de un grave problema social, éste desaparecería por arte de magia. Fue así como las propias mujeres islamistas vinculadas con los hombres del poder y afectadas por la restauración de leyes medievales que asignaba el estatus de subgenero a las iraníes (que en 1964 contaban con una ministra en el gobierno y un Ministerio de Mujer en 1974), decidieron ofrecer su versión “alternativa” del Corán suavizando el Apartheid de género impuesto por aquella teocracia. Mientras las fundamentalistas estaban por el “Cásate y sé sumisa”, acusando a las feministas de ser agentes de la corrupción moral, las moderadas exigían que el pañuelo sustituyera al hijab, y que en la aplicación de las leyes bárbaras de Lapidación o Talión la vida de la mujer valga lo mismo que la de un hombre, y no la mitad. Sus propuestas fueron desestimadas por los islamólogos: Por algo Dios ha enviado profetas sólo de sexo masculino y sólo a ellos les ha hecho revelaciones (Corán, 21:7). Postura que empujó a la premio Noble de la Paz Shirin Ebadi, a pasar al tercer grupo: Las “radicales”, que reclaman una clara separación entre la religión y el poder.
El ocaso del feminismo religioso
Independientemente de las singularidades del país donde trabajen, las feministas “islámicas” por ejemplo, piden: la instauración de una teocracia islámica en todos los países del mundo, donde además se aplique leyes del año cero del Islam; mantener el enfoque creacionista que traslada la razón de ser de la mujer en servir de “quietud del hombre” (Corán, 30:21), que es lo mismo de “para que Adán no esté solo” de Génesis II: 18 y 22, lo cual les impide oponerse a la “pedofilia” legitimada que autoriza el matrimonio con niñas de 8-9 años (ya consideradas “mujeres”, y el velo es su señal). ¿Cómo interpretan las “religiosas” el hecho de que Abraham, -el patriarca de las tres religiones semíticas-, abandonase a su concubina Agar y su hijo Ismael en el desierto, sin agua y comida, y defender una ley contra la violencia de género?
Si es cierto que la religión prospera donde hay graves injusticias sociales -y por eso su presencia en la Europa de bienestar ha sido menor-, el secularismo es la condición previa de la liberación de la mujer: las primeras musulmanas que pudieron votar lo hicieron en 1919 en las republicas socialistas de la URSS. ¡En Arabia Saudí aun no pueden!
Los textos sagrados se oponen a la casi totalidad de las reivindicaciones feministas: de acabar con la “feminización de la pobreza”, de la violencia contra la mujer, de que entre 193 países sólo haya 19 Jefas de Estado o de Gobierno, o que la mujer sea dueña de su cuerpo, como lo es el hombre.
http://www.ara.cat/opinio/Nazanin-Armanian-feminismes-religiosos-no-son_0_1718228164.html
